Va presentar les seves primeres obres (paisatges, marines i escenes de barberia) a l’Exposició Balear de Sóller el 1897 i al Foment de la Pintura el 1898. Ben aviat va quedar seduït per l’art modernista que va emergir a Barcelona al voltant del 1890 i, amb l’arribada a Mallorca de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir, el nostre artista va trobar els seus referents artístics més clars. El 1902, de la mà de Rusiñol i Mir, va realitzar, amb notable èxit, la seva primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona. Aquell mateix any va tenir lloc la seva segona exposició individual, al «Cercle Mallorquí», amb crítiques favorables, però també amb durs atacs per part del sector academicista més conservador.

El 1903 va gaudir de la seva primera estada a París, en què es va delectar pintant jardins i paisatges urbans i va participar en algunes exposicions de la capital francesa. El 1904 va exposar de nou individualment al Cercle Mallorquí amb una vintena d’obres de paisatges mallorquins i parisencs. L’exposició va resultar un èxit rotund, però novament una part important de la crítica —que mai no va ser capaç de superar l’academicisme vuitcentista— es va manifestar obertament en contra. Santiago Rusiñol va sortir en la seva defensa, cosa que va generar una polèmica encara més gran.

A la capital d’Espanya hi havia una mentalitat més oberta i el 1906 el nostre artista va obtenir una menció honorífica a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. La seva segona estada a París va comportar un cert canvi en la seva pintura cap a un sintetisme a l’estil de Gauguin i una temàtica en línia amb les escenes parisenques d’Hermen Anglada Camarasa. Les obres d’aquella època es van presentar a dues exposicions del «Cercle de Belles Arts» de Palma de Mallorca el 1907 i el 1909.

Del 1908 al 1910 Antoni Gelabert va ocupar el càrrec de professor de composició de l’Escola de Belles Arts de Palma, designat pel nou president, Eliseo Meifrén.

El 1913 H. Anglada Camarasa va passar una llarga temporada a Pollença i es va establir una intensa amistat entre tots dos pintors, que va influir de manera perceptible en l’obra de Gelabert entre 1916 i 1921. El 1917 va exposar a «La Veda» i «La Sala Reig» de Barcelona. El 1918 es va presentar per primera vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona amb una col·lecció de teles el principal motiu de les quals eren paisatges urbans de Palma.

El 1909 Antoni Gelabert va iniciar una relació de parella amb Clara Lucena, parenta seva de Felanitx, amb qui compartí la resta de la seva vida. Clara Lucena era coneguda al món artístic com la «brava morena», qualificatiu atribuït pel pintor i amic de la família Francisco Bernareggi.

El 1922, gràcies a la indemnització percebuda per l’expropiació i demolició del local on s’ubicava la barberia del pintor, a més de poder traslladar el seu negoci de subsistència a un altre local, va poder adquirir Son Fony: una casa amb terreny al pintoresc municipi de Deià. Aquest fet va suposar un punt d’inflexió en la seva vida i en la seva obra. Els bells paisatges i entorns tant de Deià com de Pollença esdevindrien els principals motius de la seva pintura.

La seva faceta d’escriptor també es va intensificar a partir de 1925 amb els seus articles d’opinió a L’Almudaina i a L’Última Hora, en què abordava temes sobre pintura, música, arquitectura i història de Mallorca. Igual que el pinzell, la seva ploma va ser sincera i honesta. Va defensar els seus arguments amb criteri i no va defugir les polèmiques amb els seus detractors, sovint poderosos i influents.

Antoni Gelabert, dotat d’un instint inigualable, una originalitat poc freqüent i amb un estil propi i distintiu, mai no va poder entendre el rebuig d’una part de la societat insular cap a ell i la seva pintura. Per a alguns, pertànyer a una família humil i tallar cabells havia de suposar un mur infranquejable per a la creació artística. El fet que li resultés tan difícil vendre les seves obres i no poder viure del seu art li va suposar una veritable tortura. Aquest dolor interior el va conduir a una profunda depressió i, com a resultat, des de la primavera de 1923 fins a la seva mort el 1932 només exposaria tres vegades a la seva illa natal: Emparrats de Mallorca a Galerías Costa (1928), a Galerías Mallorquines (1930) i de nou a Galerías Costa (1931).

A partir del 1927 el seu estat anímic, i per tant la seva salut, van empitjorar progressivament i, al màgic paradís de Deià que tantes vegades havia il·luminat els seus pinzells, el matí del vint-i-dos de gener de 1932 va posar fi a la seva vida.

Una faceta poc coneguda és que Antoni Gelabert no només creia en el seu art, sinó que estimava tot el bon art, la ceràmica i les antiguitats. N’és una prova que la casa de Deià semblava més un museu que no pas una llar. A la seva copiosa col·lecció hi havia obres d’Anglada Camarasa, Mir, Rusiñol, Bernareggi, Blanes Viale i Nocetti, així com mobles fins barrocs i neoclàssics, i una important col·lecció de ceràmica modernista de la manufactura de «La Roqueta». En el seu breu però fructífer pas per la vida va escriure nombrosos articles sobre ceràmica i antiguitats, i va impartir conferències sobre aquests temes.

L’evolució pictòrica d’Antoni Gelabert va ser constant. Alguns crítics identifiquen sis, i fins a vuit, etapes diferenciades; no obstant això, considero que la seva trajectòria va ser esglaonada i sense canvis bruscos, preservant sempre la seva personalitat. Durant els seus dos primers lustres, els seus paisatges es mostren més tènues i perfilats, amb un empastament moderat i un predomini de tons verds, en línia amb el modernisme vigent. Les seves estades a París sens dubte li van aportar una nova visió. La primera li va imprimir un cert aire simbolista: pinta jardins i es delecta amb els paisatges urbans; mentre que en la segona la seva pintura va adoptar un cert sintetisme-cloisonisme que recorda en certa manera Gauguin. Des de la meva òptica, és a partir del 1910 quan emergeix el millor de si mateix, de vegades amb una picada d’ullet al neoimpressionisme, sense abandonar mai el modernisme. La seva paleta cromàtica es va enriquint amb un ventall de colors infinits i, després de descobrir Deià, el protagonisme es reparteix de manera exultant entre el pinzell i l’espàtula. Els seus traços decidits i d’un efectisme pletòric evoquen el puntillisme francès des dels seus «parrals» dels jardins de la Serra de Tramuntana. I tot es transforma en plàcida llum, en poesia màgica, en bellesa permanent.

Antoni Gelabert va ser un geni sense sort. Des dels seus inicis es va veure obligat a suportar la hipocresia i l’elitisme de la rància i retrògrada societat mallorquina de l’època i, alhora, va ser víctima de l’enveja de molts pintors academicistes que mai no van acceptar que un autodidacta humil, fill de barber i barber ell mateix, fos un artista molt superior.

És cert que no hi ha profeta a la seva terra, i Antoni Gelabert no en va ser una excepció. Un cop mort i passat un temps, arribarien els reconeixements de les institucions, algunes de les quals l’havien ignorat o injuriat en vida.

El temps tendeix a ser generós amb els audaços, amb els valents que van oferir el millor de si mateixos, i l’art del gran Antoni Gelabert ha estat reconegut i homenatjat fins als nostres dies. Els llenços que el fill del barber amb prou feines aconseguia vendre s’han convertit en cotitzades obres de les més exquisides pinacoteques.

Antoni Gelabert va ser tan honest amb el seu art que, com en una tragèdia grega, aquest el va portar fins a les últimes conseqüències. Va viure i va morir per a ell i pel seu art.

Damià Verger Garau
Perit judicial en antiguitats i obres d’art
Crític d’art