FEDERICO MOLINA: LA PASSIO D'UN GITANO, UN CABALLER I UN ARTISTA.
Escriure sobre la vida i l’obra de Federico Molina pot ser frustrant, ja que des del principi se sap que gran part de la seva essència quedarà fora. Aquest artista immensurable, que la nostra illa va tenir la sort d’adoptar, no només era un pintor del més alt nivell, sinó que també va demostrar ser una figura polifacètica que, amb passió i emoció, es va llançar a una infinitat d’iniciatives i projectes artístics i culturals sense cap límit establert. Era un home que vivia la vida al màxim, de vegades sense restriccions, aprofitant al màxim els moments tant d’alegria com d’adversitat. Els genis no solen estar exempts de bohèmia i honor; F. Molina n’és l’exemple més clar.
Federico Molina Alberó va néixer a Barcelona en una família gitana, un fet del qual estava molt orgullós i del qual sempre presumia. Va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i va continuar els seus estudis a París. La seva passió per la pintura, que li corria per les venes des de la infància, i el seu esperit aventurer el van portar a viatjar pel món. Després de diversos anys a Europa, durant els quals es va fer un nom amb exposicions a París, Bèlgica, els Països Baixos, Itàlia i Niça, va passar una temporada viatjant per l’Àfrica del Nord abans d’establir-se a Amèrica del Sud, al Perú, Colòmbia, Mèxic i Cuba. Una de les seves exposicions més celebrades va tenir lloc a l’Havana el 1933. Després d’una insurrecció militar al Perú, va tornar a la seva Barcelona natal, on va exposar regularment durant els anys quaranta, així com gairebé cada any a Madrid, València i altres capitals provincials espanyoles. Com altres mestres del pinzell que havien quedat captivats per la seva llum colorista i nítida, en Federico ja coneixia l’illa de Mallorca i el 1955 s’hi va establir definitivament fins a la seva mort el 1981.
Federico Molina va ser un pintor peculiar, dotat d’una gran capacitat per al dibuix i amb un ple domini de les tècniques pictòriques. La seva especialitat, o allò que més l’atreia, va ser sempre la figura humana, que executava amb la gràcia i la soltesa que només un gran mestre pot assolir. Els seus llenços, en què es plasmen les belles figures i rostres de gitanes, estan condemnats a perdurar en la memòria dels temps. Les seves gitanes són alegres, expressives, exuberants, altives i conscients de la seva gallardia; així és com Federico les percebia. De vegades les va pintar despullades, d’altres vestides, però sempre sublims, amb una contundent dosi de sensualitat i, de vegades, erotisme.
A més de la figura i el retrat, es va recrear en els éssers que considerava els seus millors amics: gossos i cavalls, als quals la soltesa del seu pinzell els dona moviment i una sensibilitat gairebé espiritual. També va conrear el bodegó, les flors del qual sovint travessen la tela per oferir-nos la seva fragància a través dels pètals, i, en menor mesura, va tractar el paisatge.
Tot i que les seves obres són perfectes, ell no es va preocupar per la perfecció d’aquestes. Els seus estudis, la seva tècnica i la seva experiència són eines que va utilitzar per crear una nova realitat que va percebre des del seu interior i va impregnar en els seus olis. Els traços màgics del mestre Molina són gruixuts, àgils, decidits i concloents; tot el contrari de la tècnica hiperrealista de pinzell fi.
La faceta polièdrica de Federico Molina ve incorporada en el seu caràcter, en la idiosincràsia de la seva manera de ser. Els seus viatges permanents no eren només els d’un observador; el nostre artista es va implicar sempre en tot, i a tot li va posar passió i sentiment, que és el que es perfila en les seves teles. Va ser un apassionat de la vida, un apassionat de l’art i també de les tradicions. La seva devoció per la tauromàquia el va portar a la curiosa deriva de convertir-se al seu torn en novillero, i no conformant-se amb això, va portar la seva il·lusió encara més lluny; el 1960 es va convertir en propietari i empresari de la plaça de toros de Felanitx (Mallorca), que va refundar amb el nom de «La Macarena» i la va dotar d’una escola de tauromàquia.
Entre les incomptables anècdotes de la seva vida, n’hi ha una referent a una festa taurina a «La Macarena», en què un jove novillero, després d’observar el colossal trapío del bou que va sortir de toriles, va fugir espantat a refugiar-se darrere el burladero. El mestre Molina, ja entrat en anys, es va vestir de nou amb el vestit de llums i, posant Déu per testimoni per muntera, va sortir a la plaça a plantar cara a la sort i lidiar el toro brau que en mig del cos l’esperava.
Toreros i gitanes vestides de llums són també un tema recurrent en la seva obra. Com a nòmada viatger d’esperit inquiet, ja amb residència a Mallorca, es va instal·lar primer a Valldemossa, després al centre de Palma, El Terreno, Felanitx, i finalment a «Son Molina», al terme municipal de Bunyola; la seva passió pels cavalls va fer que fundés el centre d’equitació que porta el seu nom i que s’ha mantingut fins als nostres dies.
Federico Molina va ser un artista honest, no només en el seu art, sinó també reconegut com un home de paraula: complia sempre allò que prometia. Les persones que van tenir l’honor de conèixer-lo el qualificaven de senyor i cavaller. Sempre va estar envoltat d’amics, els humans i els altres. «Son Molina», petit paradís on residiria fins a la seva mort, és un exemple més de la seva gran esplendidesa.
De la mateixa manera que el seu art, la seva generositat no coneixia cap límit establert. Molts saben que a qualsevol artista nouvingut a l’illa amb mitjans escassos, a la llar del mestre Molina sempre hi havia un plat calent servit a la seva taula a disposició del nou hoste i un llit per acollir el seu descans.
Federico Molina mai va deixar d’impulsar projectes de manera desinteressada en benefici del proïsme, del seu entorn, de la comunitat en què residia. La seva bohèmia mai va sotsobrar en l’egoisme, sinó en la virtut de compartir, recolzar i aconsellar els artistes novells.
Federico, gràcies i malgrat les seves tribulacions, va poder felicitar-se del seu èxit en vida. Pintor prolífic, les seves exposicions van ser innombrables i en gairebé tots els continents. A partir de 1955 exposaria cada any a les Galeries Costa de Palma de Mallorca. Va pintar quantiosos retrats per encàrrec de conegudes personalitats: els retrats dels Fills Il·lustres de Sóller, la Filla Il·lustre de Pollença Rvda. Mare Alberta, els murals de les sales del «Círculo Mallorquín», etc. La seva última exposició es remunta a 1980 a la «Galeria Sa Volta» de Felanitx.
Mallorca i els seus ciutadans potser mai arribaran a ser conscients de tot allò que li deuen a aquest gran artista, que amb absoluta entrega va estimar la nostra illa, amb esplèndids desplegaments d’art i humanisme i innata constància en la seva tasca pictòrica.
Com a epíleg, només resta afirmar que Federico Molina va ser un incondicional benefactor de la nostra terra, un artista irrepetible, un honest cavaller gitano.
Damián Verger Garau Perit Judicial en Art i Antiguitats i Crític d’Art
